Joan Bodi
En una època, a l’àtic de l’Ateneu hi jugaven els tres equips masculins el mateix diumenge al matí i davant del mateix club rival: a un quart de deu el juvenil, a dos quarts d’onze el júnior i a un quart d’una el primer equip. Molta gent s’aplegava a diverses hores per seguir el partit d’algun fill, amic o company de classe. Algunes persones s’hi quedaven tots tres partits.
Hi havia bancs de ferro que, en arrossegar-los per arrenglerar-los en paral·lel a la línia de banda, feien molt de soroll. En ells s’hi asseien mares, amics i tota mena de seguidors. Altres romanien drets al darrere.
Uns quants, però, van fer del racó nord-est de la pista el seu lloc de seguiment, sofriment i animació. Eren sempre entre quatre i cinc i, els qui vam jugar en aquella etapa, sempre els durem ben desats en la nostra memòria. De peu estant i arrambats a la paret els sentíem fer les més saberudes anàlisis del joc nostre i del rival, adreçar-li a l’àrbitre les més exquisides recomanacions i, sovint, parlar de qualsevol cosa aliena al partit. De tant en tant, quan a la jugada li esqueia, de forma clara, alegre i espontània des del racó sorgia una veu. Deia: “l’altra igual tete”.
