Converses del BAM: Pili Ramasco i Montserrat Sales
MARIA ANTÒNIA GALBETE - ENRIC BERTRAN
El 2018 el Bàsquet Ateneu Montserrat (BAM) va celebrar el 90è aniversari de la seva fundació, l’any 1928. De la seva ja dilatada història, volem deixar deguda constància del bàsquet femení, que des de mitjans de la dècada dels setanta i de manera ininterrompuda, ve ocupant un lloc com més va més rellevant al club. D’aquella època pionera, tenim el record d’un equip altament competitiu, que jugava els seus partits a l’Ateneu davant un públic nombrós i fidel. Avui xerrem amb dues jugadores d’aquell BAM femení: la Pili Ramasco (PR) i la Montse Sales (MS), que van arribar-hi juntes, que van desenvolupar plegades tota la seva carrera esportiva i que encara mantenen una ferma amistat. Per això, a la Maria Antònia Galbete (mag) i a l’Enric Bertran (eb) ens ha semblat convenient d’entrevistar-les a totes dues alhora.
eb: Com és que vau triar jugar a bàsquet?
MS: Era l’oferta que feia el col·legi per practicar un esport. Jo tenia l’escola a l’altra banda del carrer, era per tant fàcil i còmode. L’esforç era llevar-se d’hora per anar a entrenar...
PR: ... de vuit a nou del matí, abans d’entrar a classe, en una pista descoberta, sense xandall, en aquella època.
eb: Teníeu antecedents familiars en la pràctica del bàsquet?
MS: No fa gaire he sabut que una germana del meu pare i una tieta seva havien jugat a bàsquet de jovenetes. Hauria de demanar-los-en detalls o fotografies, a elles, que encara són vives, amb 95 i 100 anys, o a la família.
PR: Jo vaig començar per la meva germana Ana, a qui veia entrenar els matins, quan anàvem plegades a l’escola. I així m’hi vaig aficionar, als 10 anys.
mag: El vostre primer equip, doncs, va ser...
PR: ... el de les germanes de la Consolació, conegudes com les monges del Sortidor, al Poble Sec.
mag: ... i us entrenaven les monges?
MS: Nooo! Ens entrenava un senyor aficionat al bàsquet, de qui recordo que tenia un taller de joieria al barri de Sant Antoni.
eb: Parlant d’aquesta etapa formativa, com creieu que un esport com el bàsquet contribueix a forjar el caràcter de qui el practica?
MS: Un esport col·lectiu com ara el bàsquet et fa compartir, entre entrenaments i partits, molt de temps i altres activitats amb l’equip, la qual cosa et duu a fer molta penya...
PR: ... i afermar valors com la solidaritat i la cooperació... I, per descomptat, l’esforç.
eb: I de les monges del Sortidor, com va ser que vau venir a petar al BAM?
PR: Ui, no! Abans jo, mentre feia el batxillerat, vaig deixar l’equip per anar al Liceu Italià, mentre que la Montse hi va continuar, però ens vam retrobar a l’Hispano-Olivetti. I d’allà, sí que vam passar al BAM.
MS: Hi vam venir amb l’Ana, la germana de la Pili.
PR: Hi vam venir a través de la Merche Hidalgo, una jugadora del BAM a qui vam conèixer l’any que fèiem COU [el curs d’orientació universitària que es cursava llavors rere el batxillerat] a l’Ateneu, en quedar-nos sense entrenador a l’Hispano-Olivetti.
mag: ... i vau aportar un altre estil de joc, més modern que el bàsquet que feia fins aleshores l’equip femení del BAM.
MS: Bé, cal dir que vam arribar cinc jugadores que ja portàvem força anys jugant a bàsquet. Mentre que les noies que hi havia aquí en feia només un parell que hi jugaven. Nosaltres teníem, doncs, més experiència...
PR: ... i llavors va ser que el BAM va fer dos equips femenins, l’A i el B.
eb: I vosaltres dues, al BAM, vau completar un palmarès que fa patxoca, oi?
PR: Vam guanyar vàries lligues, amb el corresponent premi de l’ascens de categoria, i copes OAR (Obra Atlético Recreativa), i la recompensa d’ingressar a la lliga de la Federació Catalana de Basquetbol.
eb: Pel que fa a la vostra manera de jugar, com us definiríeu l’una a l’altra a la pista?
MS: La Pili era la que corria, la que encistellava, la que agafava rebots... Feia molts punts (havia arribat a fer-ne més de trenta -en té la prova en una acta d’anotacions d’un partit- quan encara no se’n feien de tres en tres). Era una jugadora que sempre volia la pilota, que ho donava tot.
PR: La Montse era la seriositat, la que posava ordre... Era qui dirigia el joc i sempre sabia què calia fer. No tenia un joc espectacular, però era molt efectiva... Les seves absències, degudes a lesions, l’equip les notava molt.
eb: Creieu que hi ha diferències substantives pel que fa a la competitivitat entre noies i nois a l’hora de jugar a bàsquet?
PR: Recordo que al nostre equip hi havia gent com nosaltres dues que esmerçaven tots els esforços a guanyar, mentre que tenies la sensació que hi havia qui venia a passar l’estona. Nosaltres érem jugadores que no ens donàvem per vençudes, érem mentalment fortes, d’altres potser no tant.
MS: Les diferències quant a competitivitat són més aviat cosa de persones, no són pas qüestió de gènere.
eb: Quins eren els vostres referents esportius?
MS: Com que el bàsquet que es veia per televisió era el del Reial Madrid, em fixava en Corbalán, que ocupava la posició de base.
PR: A mi m’encantava en Luyk, perquè tirava ganxos, i en Brabender, que era un aler anotador. I l’Abdul-Jabbar, de la NBA, que també tirava ganxos.
eb: Vivíeu molt el bàsquet...
PR: Mira si el vivíem que mentre fèiem la carrera de biologia, vam jugar simultàniament al BAM i a l’equip de la facultat, que entrenava i jugava entre setmana a les pistes universitàries i al palau d’esports del carrer Lleida.
MS: Fins i tot vam arribar a anar en una fase final a Madrid.
eb: Us ha picat mai el cuc de fer d’entrenadores?
MS: Jo me’n vaig treure el títol i vaig portar equips femenins del BAM i la Pili em va ajudar en la preparació física durant algun temps.
mag: quins entrenadors vau tenir al BAM?
PR: A l’equip A, el Rossend Pie, el Josemari Batlle -un entrenador rigorós, que es preparava molt bé els entrenaments, amb una metodologia innovadora, i que, per això, aviat va saltar al sènior masculí- i el Vicente Arranz...
MS: ... mentre que el Pepito Amorós, va entrenar el B.
eb: Quines altres jugadores recordeu, d’aquella època?
PR: La Mercè Velilla, que va arribar procedent del BIM, quan va venir a estudiar a l’Ateneu. Corria molt (de fet, encara corre ara, que fa maratons) al contraatac i tenia una esquerra molt bona. També la Montserrat Sala, que era més gran que nosaltres.
eb: Vau plegar joves, de jugar a bàsquet, oi?
MS: a vint-i-cinc anys...
PR: ... coses de la vida: moltes jugadores en casar-se, ho deixaven, i costava molt de formar equips femenins. Nosaltres, aleshores, ja portàvem quinze anys entrenant i jugant i no vam voler continuar quan al BAM ens vam quedar en quadre i un xic desanimades rere una temporada no massa bona.
MS: Jo jugava, entrenava, anava a veure el partit del nòvio i, si podíem encara agafàvem el cotxe i anàvem fins Andorra a veure-hi el futur cunyat, que hi jugava bàsquet professional. El meu món era el bàsquet.
eb: Però vet aquí que algunes veteranes entreneu un dia la setmana?
MS: Durant molt temps sí, ara ja no. Però mantenim el costum de fer un sopar al mes.
eb: Al BAM, hi heu trobat lligams i amistats perdurables.
PR: Jo, al BAM, hi vaig conèixer el Fèlix [Galbete], el meu marit, a través del Pini [Josep Alcázar Pinilla, un altre jugador]. El Gerard, el meu fill gran, hi va jugar un parell d’anys.
MS: I jo, fent COU a l’Ateneu, vaig conèixer el meu, en Joan Roca, que aleshores ja jugava al BIM. Al BAM, hi tenim la colla d’amics i amigues.
eb: Podem, doncs, acabar dient que ha valgut la pena.
[entrevista feta a casa de la M. Antònia Galbete, dijous 7 febrer de 2019]
MARIA ANTÒNIA GALBETE - ENRIC BERTRAN
El 2018 el Bàsquet Ateneu Montserrat (BAM) va celebrar el 90è aniversari de la seva fundació, l’any 1928. De la seva ja dilatada història, volem deixar deguda constància del bàsquet femení, que des de mitjans de la dècada dels setanta i de manera ininterrompuda, ve ocupant un lloc com més va més rellevant al club. D’aquella època pionera, tenim el record d’un equip altament competitiu, que jugava els seus partits a l’Ateneu davant un públic nombrós i fidel. Avui xerrem amb dues jugadores d’aquell BAM femení: la Pili Ramasco (PR) i la Montse Sales (MS), que van arribar-hi juntes, que van desenvolupar plegades tota la seva carrera esportiva i que encara mantenen una ferma amistat. Per això, a la Maria Antònia Galbete (mag) i a l’Enric Bertran (eb) ens ha semblat convenient d’entrevistar-les a totes dues alhora.
eb: Com és que vau triar jugar a bàsquet?
MS: Era l’oferta que feia el col·legi per practicar un esport. Jo tenia l’escola a l’altra banda del carrer, era per tant fàcil i còmode. L’esforç era llevar-se d’hora per anar a entrenar...
PR: ... de vuit a nou del matí, abans d’entrar a classe, en una pista descoberta, sense xandall, en aquella època.
eb: Teníeu antecedents familiars en la pràctica del bàsquet?
MS: No fa gaire he sabut que una germana del meu pare i una tieta seva havien jugat a bàsquet de jovenetes. Hauria de demanar-los-en detalls o fotografies, a elles, que encara són vives, amb 95 i 100 anys, o a la família.
PR: Jo vaig començar per la meva germana Ana, a qui veia entrenar els matins, quan anàvem plegades a l’escola. I així m’hi vaig aficionar, als 10 anys.
mag: El vostre primer equip, doncs, va ser...
PR: ... el de les germanes de la Consolació, conegudes com les monges del Sortidor, al Poble Sec.
mag: ... i us entrenaven les monges?
MS: Nooo! Ens entrenava un senyor aficionat al bàsquet, de qui recordo que tenia un taller de joieria al barri de Sant Antoni.
eb: Parlant d’aquesta etapa formativa, com creieu que un esport com el bàsquet contribueix a forjar el caràcter de qui el practica?
MS: Un esport col·lectiu com ara el bàsquet et fa compartir, entre entrenaments i partits, molt de temps i altres activitats amb l’equip, la qual cosa et duu a fer molta penya...
PR: ... i afermar valors com la solidaritat i la cooperació... I, per descomptat, l’esforç.
eb: I de les monges del Sortidor, com va ser que vau venir a petar al BAM?
PR: Ui, no! Abans jo, mentre feia el batxillerat, vaig deixar l’equip per anar al Liceu Italià, mentre que la Montse hi va continuar, però ens vam retrobar a l’Hispano-Olivetti. I d’allà, sí que vam passar al BAM.
MS: Hi vam venir amb l’Ana, la germana de la Pili.
PR: Hi vam venir a través de la Merche Hidalgo, una jugadora del BAM a qui vam conèixer l’any que fèiem COU [el curs d’orientació universitària que es cursava llavors rere el batxillerat] a l’Ateneu, en quedar-nos sense entrenador a l’Hispano-Olivetti.
mag: ... i vau aportar un altre estil de joc, més modern que el bàsquet que feia fins aleshores l’equip femení del BAM.
MS: Bé, cal dir que vam arribar cinc jugadores que ja portàvem força anys jugant a bàsquet. Mentre que les noies que hi havia aquí en feia només un parell que hi jugaven. Nosaltres teníem, doncs, més experiència...
PR: ... i llavors va ser que el BAM va fer dos equips femenins, l’A i el B.
eb: I vosaltres dues, al BAM, vau completar un palmarès que fa patxoca, oi?
PR: Vam guanyar vàries lligues, amb el corresponent premi de l’ascens de categoria, i copes OAR (Obra Atlético Recreativa), i la recompensa d’ingressar a la lliga de la Federació Catalana de Basquetbol.
eb: Pel que fa a la vostra manera de jugar, com us definiríeu l’una a l’altra a la pista?
MS: La Pili era la que corria, la que encistellava, la que agafava rebots... Feia molts punts (havia arribat a fer-ne més de trenta -en té la prova en una acta d’anotacions d’un partit- quan encara no se’n feien de tres en tres). Era una jugadora que sempre volia la pilota, que ho donava tot.
PR: La Montse era la seriositat, la que posava ordre... Era qui dirigia el joc i sempre sabia què calia fer. No tenia un joc espectacular, però era molt efectiva... Les seves absències, degudes a lesions, l’equip les notava molt.
eb: Creieu que hi ha diferències substantives pel que fa a la competitivitat entre noies i nois a l’hora de jugar a bàsquet?
PR: Recordo que al nostre equip hi havia gent com nosaltres dues que esmerçaven tots els esforços a guanyar, mentre que tenies la sensació que hi havia qui venia a passar l’estona. Nosaltres érem jugadores que no ens donàvem per vençudes, érem mentalment fortes, d’altres potser no tant.
MS: Les diferències quant a competitivitat són més aviat cosa de persones, no són pas qüestió de gènere.
eb: Quins eren els vostres referents esportius?
MS: Com que el bàsquet que es veia per televisió era el del Reial Madrid, em fixava en Corbalán, que ocupava la posició de base.
PR: A mi m’encantava en Luyk, perquè tirava ganxos, i en Brabender, que era un aler anotador. I l’Abdul-Jabbar, de la NBA, que també tirava ganxos.
eb: Vivíeu molt el bàsquet...
PR: Mira si el vivíem que mentre fèiem la carrera de biologia, vam jugar simultàniament al BAM i a l’equip de la facultat, que entrenava i jugava entre setmana a les pistes universitàries i al palau d’esports del carrer Lleida.
MS: Fins i tot vam arribar a anar en una fase final a Madrid.
eb: Us ha picat mai el cuc de fer d’entrenadores?
MS: Jo me’n vaig treure el títol i vaig portar equips femenins del BAM i la Pili em va ajudar en la preparació física durant algun temps.
mag: quins entrenadors vau tenir al BAM?
PR: A l’equip A, el Rossend Pie, el Josemari Batlle -un entrenador rigorós, que es preparava molt bé els entrenaments, amb una metodologia innovadora, i que, per això, aviat va saltar al sènior masculí- i el Vicente Arranz...
MS: ... mentre que el Pepito Amorós, va entrenar el B.
eb: Quines altres jugadores recordeu, d’aquella època?
PR: La Mercè Velilla, que va arribar procedent del BIM, quan va venir a estudiar a l’Ateneu. Corria molt (de fet, encara corre ara, que fa maratons) al contraatac i tenia una esquerra molt bona. També la Montserrat Sala, que era més gran que nosaltres.
eb: Vau plegar joves, de jugar a bàsquet, oi?
MS: a vint-i-cinc anys...
PR: ... coses de la vida: moltes jugadores en casar-se, ho deixaven, i costava molt de formar equips femenins. Nosaltres, aleshores, ja portàvem quinze anys entrenant i jugant i no vam voler continuar quan al BAM ens vam quedar en quadre i un xic desanimades rere una temporada no massa bona.
MS: Jo jugava, entrenava, anava a veure el partit del nòvio i, si podíem encara agafàvem el cotxe i anàvem fins Andorra a veure-hi el futur cunyat, que hi jugava bàsquet professional. El meu món era el bàsquet.
eb: Però vet aquí que algunes veteranes entreneu un dia la setmana?
MS: Durant molt temps sí, ara ja no. Però mantenim el costum de fer un sopar al mes.
eb: Al BAM, hi heu trobat lligams i amistats perdurables.
PR: Jo, al BAM, hi vaig conèixer el Fèlix [Galbete], el meu marit, a través del Pini [Josep Alcázar Pinilla, un altre jugador]. El Gerard, el meu fill gran, hi va jugar un parell d’anys.
MS: I jo, fent COU a l’Ateneu, vaig conèixer el meu, en Joan Roca, que aleshores ja jugava al BIM. Al BAM, hi tenim la colla d’amics i amigues.
eb: Podem, doncs, acabar dient que ha valgut la pena.
[entrevista feta a casa de la M. Antònia Galbete, dijous 7 febrer de 2019]
