Rossend Pie
Sí, molt poc espai per parlar de tantes coses viscudes amb ell. L’Eduardo era una de les poques persones de qui mai no havia sentit a parlar malament. Quan vaig començar a l’Ateneu va ser un dels primers amb qui ens vam fer. Li agradava molt fer-nos riure, a vegades enfoten-se’n d’ell mateix. Rèiem amb ell, mai d’ell. L’estimàvem i el respectàvem.
Els de l’època li dèiem “negro”. Quan anàvem a veure els Globetroters, en arribar a l’Ateneu els imitàvem, amb una diferència, ells les fotien totes nosaltres ni una. Això sí, ens ho passàvem molt bé.
Feia calor. Sempre havia tingut el cotxe net però una mica deixat. El seu 4L. Un dia vam parar davant de casa seva per recollir no sé què. Quan va obrir la porta, li va caure a terra, va quedar només agafada per una frontissa. A la “penya” n’hi ha havia uns quants al carrer, van quedar bocabadats, amb el “quintu” a un pam de nas. Ell va deixar la porta caiguda, va agafar de casa el que li calia i, recollint de terra la porta, la va tancar. Vam seguir camí després d’haver saludat els qui ens miraven.
I així tantes i tantes coses que podríem explicar. Et trobem molt a faltar Eduardo. Ens vas deixar massa aviat.
