Maria Antònia Galbete
Matí de diumenge. Avui hi ha partit a l’Ateneu (als anys 80 jugàvem a l’Ateneu, no pas al camp del BAM). Quan hi entro saludo el senyor Amorós, l’”home orquestra” de la casa, fa de vigilant, de conserge, porta el bar… Fins i tot hi viu amb la seva familia en un pis que hi ha al passadís dels vestidors. Uf! Ara toca pujar tooota l’escala d’emergència per arribar al camp, enfilo escales metàl.liques amunt. Mentre pujo ressona un clongclong apressat que rebota a tota l’escala… Potser un jugador que baixa al vestidor, els nervis son molt traïdors. Continuo cap amunt…Pam, pam, pam, pam…Pilotes de goma que boten sobre el terra de rajola grisa relliscosa (apa que no patinàvem quan la sola de les vambes estaven una mica desgastades!). Cloc, cloc... Ui, hi ha una rajola que balla, hauran d’anar en compte de no ensopegar i torçar-se el turmell. Últim replà. Se sent brogit, hi deu haver força gent que avui el partit s´ho val. Piiiiiip… Arribo al camp just quan l’àrbitre xiula l’inici de partit.
Passen els minuts, els jugadors estan fins, la gent els anima: “ATENEU! Pam-pam-pam, ATENEU! Pam-pam-pam”. El senyor Barrera fa el marcador en un angle del camp (tauler de fusta, vuit claus, i els números pintats que cal anar canviant a cada encistellada, negres els de l’equip de casa i vermells per als visitants). Clec-clec-clec…els seus aplaudiments. “¡Hay que aprovechar esta racha, nois!”, el seu crit d’ànim. A l’angle contrari de l’altra punta del camp se sent: “Un altre igual, tete!”. Els pares del “racó” també animen. Hi ha bon ambient, avui, els seguidors hem vingut amb força, tot ressona prou.
Ben mirat, no entenc de què es queixen els veïns de la finca del costat!
