Juanjo Lostao
Muntanyes del Canigó... cantava el Sr Penas als seients de darrere, l'alegria era plena. Potser als juvenils els tocaria canviar-se a corre-cuita a Ia part final de l'autocar, després jugarien el partit i ho passarien bé tant si guanyaven com si no, si guanyàven millor encara.
Quan arribéssim al camp, els grans i els acompanyants anirien a esmorzar. Sempre hi havia un restaurant de referencia a prop de cada camp de bàsquet, algú podria desconèixer un camp però no el restaurant del costat.
Una vegada al camp, mirarien els taulells, cistelles i pilotes, també el temps.
Acostumats a jugar sota cobert, no se adonàvem que eren uns privilegiats. Arribarien els de l'esmorzar, després jugarien els juniors i al final els sèniors, el plat fort, els referents dels de sota.
Entre mig dels partits eis comentaris de Ia gent, vivències de Ia setmana, salutacions de Ia gent trobada, xerrades sobre futbol, seccions de l'Ateneu.
Al final del matí tornàvem a casa un pèl cansats. Si el desplaçament era Iluny aniríem a dinar al restaurant de referencia.
Un matí que d'una manera o d'una altra tots gaudíem entre estones de joia i germanor.
