La màgia del bàsquet







Només entrar a la pista, agafo una pilota. La boto i enlloc de tornar-me a la mà, com sempre, es queda enganxada a terra com si fos feta de fang. De cop i volta un jugador em crida l'atenció i em passa una pilota, aparentment normal. Confirmo que ho és, de normal. Quan la tinc controlada, aixeco la vista per veure qui ha estat tan generós i veig que es tracta d'en Buscató! El Nino Buscató! Vaig a saludar-lo i veig en Nacho Solozábal que s'ens acosta. Intento recordar què he esmorzat, buscant una explicació a la situació. Apareixen també l'Epi i un dels Margall. Quatre, i jo cinc! Ens posem al mig del camp, en fila, i saludem al públic. Quan me n'adono, estic jugant amb aquesta gent i a més, de titular. No faig dobles, no faig passes, no perdo cap pilota; encara no sé què he esmorzat! A punt d'acabar el partit, he de llançar dos tirs lliures. Si en faig un, anem a la pròrroga. Si entro els dos, guanyem! Com que si no botes la pilota abans de tirar no ets ningú, ho faig, però amb tan poc encert que em toca al peu i Sen va per la línia de fons! Llavors ha estat quan he caigut del Ilit. Com que ha estat un somni, no ho puc considerar un record. Malgrat això, però, el bon rotllo em durarà uns quants dies. Segur.