Juanjo Lostao
Sabia jugar a bàsquet quan vaig arribar al BAM? Podríem dir que no, jugava a tot més malament que bé: futbol, tenis taula, bàsquet, futbol-sala, tenis i fer curses. Però sempre estava primer el bàsquet, al principi com a jugador, després entrenador, delegat, membre de la junta directiva, veterà i últimament com a veterà de restaurant. És una modalitat a la que arribem a una edat determinada o per unes circumstancies físiques, després de passar unes probes d'aptitud molt complexes: sopars, jugar loteries per recaptar diners per el nostre viatge somiat (una setmana al Carib), jugar el quinto per assolir els premis dels veterans col•laboradors, xerrades, anècdotes, molt bones estones.
Jugar a bàsquet no sé si és un estil de Vida, però si sé que és una Vida més feliç, doncs amb el temps ens coneixem més íntimament. Un bon marcatge individual et fa veure qui està davant teu com és realment, el toques per veure on és, l'analitzes profundament, el mires, el veus venir, et finta, el passes, et cansa, saltes més que ell, et pren una pilota, et bloqueja, tu li ho fas a ell i ell t'ho fa a tu.
Sona el xiulet, somrius si has guanyat, esbufegues si has perdut, i fas un GIVE ME FIVE.
