Antonio Hernández Fillol
Ding-dong-ding. !
Les onze ens deia la campana de l'Alcaldia: Dons hem acabat! iQuin fred!. Però amb les samarretes suades i tots encara acalorats, tocava tornar a córrer.
Ara escales amunt i avall. Riures i empentes. Com si algú ens esperés, a part de la foscor i la forta Olor a humitat...
Un, dos, tres... setanta desgastats esglaons de l'empinada escala fins a les golfes de la torreta de la vella pista a peu del carrer Torre Damians.
A dalt, quatre cadires i dos bancs improvisaven l'atrotinat vestuari, mal il·luminat per la claror dels vells fanals del carrer.
Fora la roba d'entrenament. Agafàvem la tovallola, la pastilla de sabó i a córrer una altra vegada; ara escales avail esperava la dutxa... Dutxa?, aqueil tub sense pera que abocava un doll d'aigua gelada que et partia el cap i l'ànima...? Però no hi havia queixes. No coneixíem res millor: vivíem els anys 60...
I una altra vegada cap amunt...
Ja eixuts, amb les samarretes imperi sobre la pell, tornaven els riures, l'alegria i l'eufòria amb la qual es compensa el cos després de l'esforç.
Res era fàcil. Però érem feliços. La llavor de l'esperit de "l'Hostafrancs, i tu i tu, BAM".
Érem tan joves... ja ni la vella torreta està per recordar-ho.
