Rossend Pie
Van anar passant els anys. Cada cop érem més. Al sènior ja no hi cabíem i es va formar un altre equip. Ens deien de nom els “terceres” perquè jugàvem a tercera de l’OAR. Estava format per veterans, gent que no podia entrar al sènior i paquets com jo. Hi era per l’ambient i els amics més que per jugar. Un dels veterans em deia sempre: “salta home . . . .però salta, salta!!!”. Jo no saltava, però no per contradir-lo. Era molt lent i trigava molt a reaccionar. Si hagués saltat ho hauria fet amb la pilota ja a l’altra cistella, i hauria fet el ridícul. Pregunta d’examen per als de menys de 50 anys: sabeu on era el camp de les cols i qui hi jugava?. Si queda espai n’explicarem una.
Un dia vam jugar al camp del Sabadell. Cosa rara vaig jugar de sortida. I més estrany encara, estava molt fi. Vaig fer unes quantes encistellades (dos o tres com a molt). En un temps mort estava esgotat i em van donar dues pastilles Juanola. Vam seguir jugant i no sé com va passar que se’m van enganxar totes dues a la gola. Pensava que m’ofegava. L’àrbitre va parar el partit. Els companys reien. L’entrenador em volia “matar”. Ostres, ja s’acaba l’espai. N’haurem de fer un altre, de relat.
