No sé quantes vegades hauré pujat les escales que porten a l'àtic; no sé quantes vegades he dit que no les tornaria a pujar...el que sí sé, és que ,si parlessin, aquestes escales podrien explicar moltes coses. Jo tenia 4 anys quan vaig aterrar al BAM. D'aquells anys recordo les primeres passes amb una pilota de bàsquet; Ia primera samarreta que Ia mare em va cosir amb el número 4; les trobades descoles de bàsquet; els partits del dissabte a Ia tarda quan l'àtic s'omplia de gom a gom; el pas al poliesportiu després d'uns anys de reivindicació del bàsquet femení.
Vaig anar creixent i Ia pilota ho va fer amb mi. Vaig aprendre a jugar a bàsquet però també a compartir, a treballar en equip, a valorar l'esport. He passat més de Ia meitat de Ia meva vida al BAM: jugadora, entrenadora i ara com a mare. Com a jugadora ho vaig donar tot amb Ia samarreta blava; com a entrenadora vaig aprendre com mai acompanyada de nois i noies que tenien Ia mateixa il·lusió per l'esport; com a mare estic gaudint veient com es diverteix el meu fill. El BAM m'ha vist créixer com a esportista i com a persona, i espero seguir gaudint del bàsquet i dels valors que transmet.
