Rossend Pie
Quins uns els “terceres”. Sobretot al principi. . . . N’hi havia un que tenia un cunyat que sempre ens venia a veure. Era un paio “enrotllat” com diuen ara. Quan feia molt de fred (quasi sempre jugàvem a camps descoberts) portava amagada a l’americana, embolicada amb paper de diari, una ampolla. No era cap beguda isotònica, eren “gotes”. A la banqueta, un xarrupet anava la mar de bé (molt poquet ,eh!).
Un dia només érem, en començar el partit (camp de les cols), cinc jugadors. Quan anàvem a fer el salt per començar, un de nosaltres va tenir una necessitat fisiològica ineludible (ep, jo no, eh!). L’àrbitre, habitual, grassonet, cara vermella i bigoti, molt bona gent, el va deixar fer (quin remei) mentre nosaltres i el contrari esperàvem, no podíem començar amb menys de cinc. Sort que de seguida en van arribar dos més.
Ostres, això no és molt fi, oi? Potser no ho havia de dir… No hi puc fer res, el relat ja està entregat.
Dels terceres en podríem fer un llibre: dos que es van adormir a la banqueta; un contrari que li dèiem el traïdor; un que volia “pinsar” l’Eduardo… Recordeu el “trofeo pilila” a l’entrenament? Els ganxos amb “cancamu” i ulleres de bussejar amb goma de l’Eduardo?. Del partit contra el “papallona”? Del golàs estil “Pelusa”?... No acabaríem mai.
